Ras, un gat de pis

RAS

Sóc un gat de carrer, ratllat, semblo un tigre bonsai o un linx. he tingut molta sort en el que porto en la meva curta vida. Ja em van recollir d'un contenidor, al costat d’una pizzeria,  on em van tirar res més néixer. La  Pilar, la meva primera mestressa, va sentir els meus crits de gana, em va agafar, em va portar a casa seva, em va adoptar, em va alimentar i em va estimar.

Per un gat de carrer, que ningú vol, que t’acullin es un cop de fortuna. Jo, llavors, això ho ignorava. Et trobes en una casa, que t’alimenten, et mimen, et cuiden. Hi han tans gatets que viuen lliures però en mig de molts perills, que els maltracten, peguen, no tenen on dormir i pateixen malalties, inclemències del temps, perills d’altres animals i dels humans!!!

Tota anava bé amb la Pilar. Jo ignorant del que passava fora de casa nostra, un pis molt acollidor, amb molt sol.

Un bon dia vaig veure que la Pilar no se sentia bé, esternudava, moquejava, li ploraven els ulls.. no per què estigues trista, que si ho estava dons les coses en la seva feina i vida personal s’havien complicat… Bé, jo d’això no hi entenc gaire. Com no sortia, ignorava que passava a la resta del mon…

Quan ja tenia un any, un bon dia es va presentar a casa una senyora que només em volia tocar, em parlava amablement. Es veu que jo li agradava. Però no em va fer gràcia aquella manera de fer,  com parlava la Pilar, li ensenyava tos els meus estris, llitet, la gàbia, els meus plats de menjar, les llaunetes, llaminadures, els joguets… per què li ensenyava tot allò? De cop hi volta, em van voler ficar al transportí. Horror! Alló no em va agradar! Només em ficaven a la gàbia quan anava a la veterinària. I aquella senyora no era la veterinària! Que volien? Fer me patir? Jugar, a què? Vaig córrer a sota al llit, allà al mig que ningú arriba.

Ja podien cridar-me o oferir-me galetes… no em fiava del que volien fer. Tan tranquil que vivia jo. La meva primera complicació.                                De moment, havia lograt que la senyora marxés. Al cap d’una estona vaig sortir, no veia perill. La Pilar va seure i jo vaig acostar-me per fer li mims. Em va acariciar i sense donar-me compte, ja estava tancat al transportí!       Vam sortir al carrer, i no va manar al veterinari. Vam entrar a una Farmàcia on era, aquella senyora!

Van estar parlant una estona i vaig veure com la Pilar marxava. Quina desgracia! Em deixava allà! No tenia ni esma de cridar. Vaig quedar mut de terror.

Vam pujar en un cotxe. En tot el trajecte, no vaig dir res. Que podia dir, plorar?  Ni vaig notar si em marejava, estava tan espantat… on anàvem?