Panamà

Si vostè no ha estat mai a Panamà, li recomano d’anar-hi. Encara recordo amb emoció la primera vegada que hi vaig anar, per afers que ara no fan al cas. Després hi he tornat diverses vegades. La visita ha estat sempre un plaer, i és difícil que un país t’enamori cada vegada que hi vas. Sovint, la primera et fascina, la segona t’agrada i la resta ja et sembla repetitiu. Panamà no. Panamà és sempre una meravella.

Jo començaria amb una passejada pel nucli antic de la ciutat, un barri damunt de la badia. Edificis de l’època colonial –amb balconades delicioses, algunes de fusta–, en ple procés de restauració i gentrificació que donarà a la zona grans perspectives d’increment del preu del metre quadrat de sòl. En aquell primer viatge vaig deixar de banda les recomanacions (visitar l’església de l’Altar d’Or, del segle XVII, els calabossos del XVI i la casa Góngora, del XVIII, l’edifici més antic del barri i que encara conserva gran part de l’estructura colonial) i vaig anar directament a un bar que es deia La Ponchera per demanar un got de rom Abuelo (“donde la experiencia se vuelve sabor”, diu l’eslògan). Als anuncis del rom Abuelo apareixen noies amb xorts blancs tan cenyits que els marquen el cameltoe. Sí que vaig visitar l’Hotel Central i el Grand Hotel (que avui s’ha convertit en el Museu del Canal Interoceànic), un edifici afrancesat construït un cop van haver enderrocat les muralles. M’encanten els vells hotels.

Però, a Panamà, no tot és la ciutat de Panamà. Visitin el fort de San Lorenzo, a la desembocadura del riu Chagres, i El Valle, un poble que hi ha dins d’un ­volcà. Jo encara no he anat a Bocas del Toro, un arxipèlag format per nou grans illes envoltades d’illots, molt apreciat pels amants de bussejar perquè hi ha una gran diversitat marina, però la pròxima vegada sí que hi aniré (tot i que no pas a bussejar). El que no es poden perdre és, des de les rescloses del llac Gatún, la contemplació del ­Canal de Panamà, “una de les obres d’en­ginyeria més superbes creades per l’ésser­ humà”, segons em va dir un senyor que seia al costat meu durant un partit de beisbol. Els panamenys són molt amables. Aquest es deia Freddy i em va donar l’adreça d’un restaurant –el nom del qual ja no recordo– on preparaven arròs amb guandú, sancocho, sopa de pota de vaca, patacones, mondongo a la culona, ropa vieja, tamales, almojábana...

Però una estada a Panamà no és completa sense una visita a la seu de Mossack Fonseca, una esplèndida empresa especialitzada en la dissimulació financera. És al carrer 54, en un preciós edifici gairebé cúbic, de parets de vidre, davant del qual avui dia és obligat fer-se una selfie, com el guiram a Barcelona davant de la Pedrera. La primera vegada que hi vaig anar, quan en vaig sortir –ja amb tota la meva documentació en regla– abans de tornar a Barcelona em vaig comprar un preciós barret panamà blanc que encara em poso els dies de festa grossa.

Quim Monzó

LaVanguardia 5 4 2016