Carta oberta a la Immaculada
Estimada, després de mig segle de conèixer-te i quaranta-sis anys de matrimoni, puc ben dir que has estat tal com tothom qui t’ha conegut ja sap: generosa, discreta, treballadora… Una bona noia, en una paraula. De la teva mare vas heretar la bondat de caràcter, la figura, i una artrosi que ja començava a manifestar-se. Del teu pare, les bosses sota els ulls que als teus disset anys ja donaven caràcter al teu rostre. Has tingut el bon gust de no fer-te-les treure mai. Cap a l’any 67, un amic en va dir, als de la colla, que havia conegut tres noies en un ball a can Colapi de Sabadell, i que les podíem convidar un diumenge a pujar a Sant Salvador de les Espases: motxilla i xiruca… En tornar de la sortida, li vaig dir que aquella rosseta del cabell arrissat m’agradava. Fas bé de dir-ho –respongué- perquè a mi també em començava a agradar! A la bellesa que tenen les noies als disset anys s’hi afegia el teu caràcter, la teva manera de ser. Llavors se les educava per a què semblessin fleumes, però tu tenies criteri sobre tot i no t’estaves d’exposar-lo quan calia. Amb un elogi del tot masclista, el teu pare deia que tenies cap per ser un xicot. Ara això es veu antic, perquè a les noies ja no els cal dissimular la seva intel· ligència, finalment. Muller a la llar, sòcia a la feina, infermera quan vaig quedar atrotinat, hem estat junts durant quasi les vint-i-quatre hores del dia, tots quests anys. No ha espatllat en res la convivència, això. Segur que hi ha gent que ha tingut la mateixa sort, amb la parella; però més que jo, ho dubto. Pel què m’han començat a explicar ara els amics comuns, encara que ja me n’adonava, tu també estaves bé amb mi. De fet, ens ho hem passat força bé, junts, tot hi haver patit aquell accident de cotxe que quasi em mata. També hem tingut la sort de venir a viure a Matadepera, aquest hivern farà vint-icinc anys. El poble tindrà algunes coses per agrair-te, però tu i jo en tenim més a ell i la seva gent, en haver-nos-en volgut sentir des de bon principi: aquell viatge en tren a Mariapfarr, quan encara duia crosses… Te n’has anat en la plenitud de la teva tardor personal, en una esponerosa maduresa, i en els dies en què les mèlies comencen a treure fulles. Serà l’únic patiment que m’hauràs donat, bé que sense voler: anar-te’n massa aviat, abans que jo.
T’estima com sempre,
El teu marit.
Joan Antoni Ferran Sol
Estimada, després de mig segle de conèixer-te i quaranta-sis anys de matrimoni, puc ben dir que has estat tal com tothom qui t’ha conegut ja sap: generosa, discreta, treballadora… Una bona noia, en una paraula. De la teva mare vas heretar la bondat de caràcter, la figura, i una artrosi que ja començava a manifestar-se. Del teu pare, les bosses sota els ulls que als teus disset anys ja donaven caràcter al teu rostre. Has tingut el bon gust de no fer-te-les treure mai. Cap a l’any 67, un amic en va dir, als de la colla, que havia conegut tres noies en un ball a can Colapi de Sabadell, i que les podíem convidar un diumenge a pujar a Sant Salvador de les Espases: motxilla i xiruca… En tornar de la sortida, li vaig dir que aquella rosseta del cabell arrissat m’agradava. Fas bé de dir-ho –respongué- perquè a mi també em començava a agradar! A la bellesa que tenen les noies als disset anys s’hi afegia el teu caràcter, la teva manera de ser. Llavors se les educava per a què semblessin fleumes, però tu tenies criteri sobre tot i no t’estaves d’exposar-lo quan calia. Amb un elogi del tot masclista, el teu pare deia que tenies cap per ser un xicot. Ara això es veu antic, perquè a les noies ja no els cal dissimular la seva intel· ligència, finalment. Muller a la llar, sòcia a la feina, infermera quan vaig quedar atrotinat, hem estat junts durant quasi les vint-i-quatre hores del dia, tots quests anys. No ha espatllat en res la convivència, això. Segur que hi ha gent que ha tingut la mateixa sort, amb la parella; però més que jo, ho dubto. Pel què m’han començat a explicar ara els amics comuns, encara que ja me n’adonava, tu també estaves bé amb mi. De fet, ens ho hem passat força bé, junts, tot hi haver patit aquell accident de cotxe que quasi em mata. També hem tingut la sort de venir a viure a Matadepera, aquest hivern farà vint-icinc anys. El poble tindrà algunes coses per agrair-te, però tu i jo en tenim més a ell i la seva gent, en haver-nos-en volgut sentir des de bon principi: aquell viatge en tren a Mariapfarr, quan encara duia crosses… Te n’has anat en la plenitud de la teva tardor personal, en una esponerosa maduresa, i en els dies en què les mèlies comencen a treure fulles. Serà l’únic patiment que m’hauràs donat, bé que sense voler: anar-te’n massa aviat, abans que jo.
T’estima com sempre,
El teu marit.
Joan Antoni Ferran Sol
No hay comentarios:
Publicar un comentario